Joan Oliver, escriptor conegut en el camp de la poesia amb el pseudònim de Pere Quart, nascut a Sabadell el 29 de novembre de 1899 i era el quart fill d’una família d’alta burgesia de la ciutat i va fer els seus primers estudis als escolapis i posteriorment va cursà la carrera de dret. El seu interès per les lletres el va portà ben aviat a col·laborar el Diari de Sabadell i a escriure 
el primer recull de poemes, Primícies, l’any 1918. Uns quants anys després, aproximadament cap al 1923, fruit d’unes inquietuds literàries comunes, es formà el Grup de Sabadell, integrat pel mateix Joan Oliver, per Francesc Trabal i Armand Obiols. Aquests homes, provinents de la burgesia sabadellenca, s’incorporaren a l’avantguarda i prengueren contacte amb les darreres tendències de la literatura francesa a través d’algunes estades a París.
Etapes del teatre
Les etapes del teatre de Joan Oliver podem dividir en dues grans etapes. La primera va de l’any 1928 al 1936. Trobem amb unes peces que segueixen la tècnica de la comèdia burgesa, però que es caracteritzen pel to crític i realista respecte a la societat. La majoria dels personatges, negatius i representatius de tot allò que ell rebutja, són presentats d’una manera bastant esquemàtica i, per tant, manquen d’una anàlisis psicològica aprofundida. L’autor es fa present en alguns moment i ens fa conèixer els seus punts de vista respecte a allò que s’està representant a l’escenari. Així, Caïm (un personatge d’Allò que tal vegada s’esdevingué) de vegades encarna les idees de l’autor. Les obres corresponents a aquesta etapa són Marit i muller o el descompte, Cambrera nova (escrita el 1928 i publicada el 1937), Una mena d’orgull, Lluna de mel, Allò que tal vegada s’esdevingué (escrita el 1930 i publicada el 1936), Cataclisme (escrita el 1934, estrenada el 1935 i elaborada posteriorment amb el títol El papà de Romeu i Julieta), i El 30 d’abril (escrita entre els anys 1934 i 1936 i estrenada el 1987). Les obres més importants d’aquesta primera etapa són Cambrera nova, Allò que tal vegada s’esdevingué i Cataclisme; aquestes peces plantegen una dura crítica a la burgesia, se centren en les relacions familiars i mostren uns éssers corromputs que només viuen d’aparences.
El juliol del 1936 esclatà la Guerra Civil, però el seu abast i la seva transcendència trigaren una mica a evidenciar-se en els escenaris teatrals. Joan Oliver, fortament interessat pel transcurs històric, se sentí afectat per la guerra, i l’obra és fruit d’aquesta experiència.
La segona etapa comença després de la Guerra Civil. És aquest, un període dur i difícil. El nostre teatre passa per una de les pitjors èpoques; els autors, o bé s'han vist abocats a l’exili, o bé, si s’han quedat, s’han trobat amb la prohibició de representar obres en català. A partir del 1945, i gràcies al triomf dels aliats en la Segona Guerra Mundial, es comença a permetre alguna representació, que topa amb força traves i amb el ferotge control de la censura; a més, es manté la prohibició d’estrenar obres traduïdes, amb la qual cosa el teatre es veu obligat a viure en un aïllament gairebé total. Són molt pocs els autors que aconsegueixen estrenar o editar alguna obra en català en aquestes circumstàncies. Aquests autors contribueixen, de manera important, a la recuperació del teatre i de la llengua. Pels volts del 1960 sembla que la situació canvia lleugerament; es formen grups independents i es propaguen amb molta més fluïdesa les tendències teatrals europees, d'entre les quals es pot destacar la influència del teatre alemany i, sobretot, de Bertolt Brecht.
Versions i personatges
El llibre Allò que tal vegada s’esdevingué de Joan Oliver és un obra més reeixida i una de les més importants de la seva producció dramàtica de l’autor. Els personatges d’aquesta obra teatral són més rics, més complexos, i alhora, més aprofundits.
Com tota obra d’altres autors, presenta dues versions: la primera data del 1936 i fou reeditada el 1970; segona, del 1977, fou publicada dins Teatre original.
Aquesta comèdia amb inspiració bíblica, presenta una trama argumental que gira al voltant de la prohibició, per exemple, per part de Jahvè, que els homes penetrin al jardí de l’Edèn, després que Adam i Eva n’han estat foragitats, també trobem al Caïm; personatge principal, que se sent profundament atret per aquest lloc prohibit i intenta entrar-hi en diverses ocasions. O bé, la Nara, germana de Caïm, que vol que Caïm li porti una pera de l’Arbre de la Vida, que és al jardí de l’Eden, perquè pensa que si s'ho menja aconseguirà la felicitat. En Caïm l’aconsegueix, però no arriba a tastar-ho perquè els àngels la recuperen i la tornen a l’Eden. El fet clau que propicia el desenllaç es produeix quan Adam atorga Nara a Abel, cosa que desencadena la mort d’aquest en mans de Caïm. Finalment, Caïm amb el reconeixement de Jhavè i en companyia de Nara, emprèn la seva pròpia lluita a la recerca d’una nova vida i dek triomf, deixant un final obert.
La diferència principal d’aquestes dues vesions és que Caïm caça un colom daurat, tot parodiant la figura de l’Esperit Sant.
Personatges
Aquesta obra presenta en total set personatges més uns Àngels i una veu en off, que representa la veu d’en Jhavè.
El personatge principal és el Caïm, com diu en la Bíblia, el seu rival és Abel, però en aquesta obra s’ha convertit en l’individu positiu de la història. L’autor presenta aquest personatge com un artista que pinta en una cova amagada, també com un creador d’objectes, capaç d’inventar noves paraules sovint relacionades amb el lleguantge abstracte i amb capacitat de raonament ben madura. Qüestiona tot allò que no comprèn o que li sembla arbitrari: discuteix l’encert del conformisme dels seus pares i les ordres divines. També representa, com figura humana, amb impuls sexuals, atcs d’ira que desencadenen l’assessinat del seu germà. Tot i que és el personatge represententatiu de la humanitat, que segons el Querub és el resultat de la combinació de les qualitats d’un diable i els defectes d’un àngel. Caïm no li interesa el Paradís, i fa d’unes noves armes: la rebel·lia, el treball, la creativitat, el raciocini, l’engany, el rebuig de tot allò imposat i de les supersticions, per exemple, en Caïm amb el robatori de la fruita(representa la seva rebel·lia)que volia satisfacer el desig de Nara, perquè està convençut que amb les seves forces humanes en té prou per lluitar contra qualsevol obstacle i dominar la natura.
Després esta l’Abel, la contrafigura de Caïm: feble, envejós, covard, sense cap mena d’imginació ni voluntat de domini. Personatge que acata sense vacil·lar l’autoritat i accepta tot allò establert intentant utilitzar-ho en benefici propi. Amb tres afeminats com: barbamec, ros, bell i amb veu aguda i ridícula.
També es troben Adam i Eva, personatges que també esten capgirats de la perspectiva bíblica. Tots dos són éssers més que conformistes. Eva és més tendra, compresiva i treballadora; enyora el temps del paradís, però especialment es conserva coses de la seva actual condició que omplen molt més com l’amor als fills i algunes sensacions humanes com el paer i el dolor. Per una banda, en Adam és un ésser egoista, feble, gandul, una mica obtús, que només viu del passat benestant. S’aprofita del trebal de Caïm, pero`li fa nosa la seva actitud, perquè pot posar-lo en perill davant Jahvè.
Nara, germana de Caïm i Abel. La seva personalitat és agradable, capritxosa, senzillai despreocupada. És el motiu de discusió que tenen en Caïm i Abel. El conjunt dels personatges no és el d’un triangle amorós convencional, ja que Nara és el destí qui els mena a la disputa per satisfer l’instint sexual i per a la perpetuació.
Querub i el Diable, els quals representen el bé i el mal. Personatges d’una gran ambigüitat. El primer té l’ala mig rostida (moments de feblesa) s’apropà als rebels encapçalats per Satanàs i estigué a punt de ser arrossegat a l’infern. No es considera a si mateix ni un àngel, ni un home, ni un diable. Es el personatge més proper a Caïm.
El Diable és un personatge d’excessiva eloqüencia, bondadós, massa afectuós o carregós. La seva presència a l’infern és fruit d’un engany de que`fou víctima i es veu obligat a exercir el seu ofici a contracor, por tant, no el podem cosiderar una encarnació del mal.
Veu en off aquest personatge representaria la presència de Jahvè que apareix en tots els moments de l’obra a través de les seves prohibicions, ordres, amenaces i càstigs. És el poder suprem que mou tos els destins, per exemple, la d’Adam, que davant les consignes imposades per Jahvè (treball i dolor) opta per lamentar-se i acceptar-les, i la de Caïm, l’home nou, que prefereix la rebel·lió, la lluita per la llibertat.
Comèdia, humor i llenguatge
La comèdia burgesa, un gènere teatral d'influència francesa que es conrea a Catalunya sobretot en la dècada dels anys vint i que té el suport noucentista. Això s'adapta a la visió del món d'aquella classe social que presenta una ambientació i uns personatges d'origen burgès, cultes, civilitzats. Aqui es plantegen conflictes socials, sinó més aviat familiars, presentats d'una manera superficial. Les trames, de gran perfecció tècnica, són sovint complicades. Al finals dels anys vint el teatre català va tenir una crisi social política que s'esta vivint i que desencadenarà l'arribada de la República l'any 1931 apareixen un seguit d'autors nous, com Josep Maria Millàs-Raurell. La nova visió ideològica palesa la falsedat moral d'aquesta classe social. Joan Oliver son uns dels exponents d'aquesta actitud.
Allò que tal vegada s'esdevingué ens planteja una visió critica perspectiva còmica a partir de dues coses: l'humor i l'enginy verbal. Els personatges mostren les seves febleses i manies exagerades i distorsionades que arribes a provocar el somriure o la rialla, per exemple, l'Abel ens presentar: efeminat que provoca des del començament una reacció antagònica en l'espectador. El Diable que presenta unes característiques oposadesa les que hom podria suposar.
Els moments humorístics són constants més tenses o problemàtiques que aconseguixen relaxar les tensions.
L'enginy verbal, al llarg de tota l'obra, amb el seu domini del llenguatge, manipula per tal d'aconseguir el somriure de l'espectador. L'obra sap mantenir-se en un to desimbolt i enginyós que no disminueix la seva definició.
El llenguatge
Una posició d'equilibri lingüístic, sempre difícil. Allunyat de la vulgaritat, però es relacionar amb el to general de l'obra. Joan Oliver intenta combinar un llenguatge literari ric, acurat i culte amb l'ús de registres popular per tal d'obtenir espontaneïtat i fer-se més entenedor. L'autor ha sabut aconseguir aquest equilibri difícil i dominar sense dificultat diversos nivells de llenguatge. La capacitat de creació lingüística dóna categoria als ésers humans i els diferencia dels simis, per exemple, el Caïm.
Els personatges es troben que els falta una paraula per tal d'expressar una idea humorític, també aquest personatges usen un llenguatge clar i entenedor. Els diàlegs són àgils, vius i ràpids, amb predomini de frases curtes, d'exclamacions i preguntes, combinat amb elements que donen un cert to popular a l'obra, com l'ús d'expressions o freses, d'exclamacions i d'insults. En l'obra es manté aquest to de col·loquialisme deliberat.
Preguntes del final del llibre
4) Què és una comèdia des de la perspectiva teatral del mot.
La comèdia és un dels gèneres literaris del teatre caracteritzat per tenir un to humorístic o irònic. Penso que aquesta obra teatral és un comèdia donat que trobem elements còmics al llarg de tota la història. Es fa una paròdia de la família i el més important, de la Bíblia. A més trobem un final feliç donat que Caïm resulta triomfant guanyant Nara i sent "recompensat" per Déu amb aquell fet.
La comèdia burgesa que apareix en aquesta obra teatral prové d'una influència francesa que es conrea a Catalunya sobretot en la dècada dels anys vint i que té el suport noucentista. Això s'adapta a la visió del món d'aquella classe social que presenta una ambientació i uns personatges d'origen burgès, cultes, civilitzats.
5) Una de les característiques de la comèdia és que, generalment, té una intenció crítica i un desenllaç feliç. Analitzeu si aquest dos aspectes es donen a Allò que tal vegada s'esdevingué.
Allò que tal vegada s'esdevingué ens planteja una visió crítica perspectiva còmica d'inspiració bíblica on ens presenta una trama argumental que gira al voltant de la prohibició. Per part dels personatges, en Caïm, com en la Bíblia, el seu rival és Abel, però aquí el procés s’ha capgirat: Caïm s’ha convertit en l’individu positiu de la història. Després Nara germana de Caïm, vol que ell li porti una pera de l'Arbre de la Vida, que és el jardí de l’Edèn, perquè pensa que si menja aquesta fruita aconseguirà la felicitat, mentres que en la Bíblia, en compte de ser una pomada és un pera i això que diu que si el menja aconseguirà la felicitat, en la Bíblia diu que si s'ho menja serà el fi de tot.
En el desenllaç, és feliç perquè hi ha esperança: aquest joves comencen una nova vida lluny dels seus pares i sembla que volen formar una família i passar de les normes de convivència bores com són el treball, el respecte... i deixant un final obert.
13) En acabar l'obra, Caïm es converteix en l'iniciada d'un món nou. Expliqueu els elements i els criteris en que es basarà aquest món que Caïm pretén crear amb Nara.
Caïm i Nara comencen un nou viatge junts on han de continuar la seva vida amb els seus fills, i els seus germans, fills d'Adam i Eva.
Caïm vol crear un món que es basi en el treball. Vol tenir vida amb els pecats i les alegries que aquesta comporta. Vol educar els nens de manera que als 15 anys ja siguin responsables i puguin començar a viure i a ser adults.
A més, en Caïm i la Nara hauran de tenir descendència que anirà omplint el nou món -"Tindrem fills. I saps com els educarem? Doncs precisament a l'inrevés de com ens han educat els nostres pares. [...] Cal superar els nous mètodes. Pensa que els homes que vindran darrere nostre ho hauran d'organitzar tot."-, un nou món en què tot el que s’obtingui sigui fruit del treball i de la voluntat pròpia, un món allunyat de les meravelles - "Cal treballar les terres planes. La terra és de qui la treballa, no ho sabies?".
S’haurà de cultivar la terra i de cuidar al bestiar, es plantaran les llavors perquè germinin, construiran una cabana on poder refugiar-se de la pluja, a més, per ajudar-los en les feines, en Caïm construirà, amb la seva manya, eines.
Serà un món en què s’haurà de deixar de banda el conformisme i en el qual es tindran objectius a assolir.
17) Sembla que l’autor, en crear els personatges femenins, no s’ha allunyat dels tòpics sexistes. Podríeu posar-ne alguns exemples?
Durant tota l’obra, els personatges femenins responen a tòpics sexistes. Les úniques dones que hi apareixen, la Nara i l’Eva, són personatges tractades molt malament, com a unes inútils, capritxoses, presumides, etc. Per exemple, la Nara, ens presenta una noia capritxosa que utilitza els homes segons el que li convé" (Nara a Abel) On em faràs la casa? Vull una cabana espaiosa, amb tres cambres. Que a l'hivern sigui tèbia, i a l'estiu ben fresca..." després hi ha una altre," (Al Caïm) Escolta ara se m'acut una idea. Jo sóc una i vosaltres sou dos...¿I si féssiu torns tu i l'Abel?”
L’altra dona, l’Eva, se la presenta com la culpable de l’expulsió del Paradís per haver caigut a la temptació. A més, per haver-se cansat de la rutina de tenir-ho tot fet i de lleure, i haver volgut experimentar coses noves amb diferents aspiracions. Ella és la mare i, per tant, s’estima molt els seus fills i es preocupa i vol el millor per ells - "El teu naixement va ser per a mi una benedicció i una sorpresa meravellosa. La joia que vaig sentir en veure aquell tros de carn meva que plorava i pernejava, em va fer oblidar el dolor i el càstig que havia merescut".
_________
He trobat un video on Joan Oliver assisteix al Festival de Poesia Catalana al Price (1970)
http://www.veoh.com/browse/videos/category/travel_and_culture/watch/v18471463EF9ZCPKx#
